Oda a la Psiconeuroimmunologia

Avui li ha tocat a Xevi Verdaguer. Però recordem que ell no és l'únic que atabala la vostra salut per mil euros l'hora. 

Estic escrivint la meva tesi doctoral. Ahir vaig acabar el primer bloc de la introducció. Una profunda capbussada en el difícil terreny del dolor crònic i la neurofarmacologia. Avui, com el dia, no tinc ganes de lluir, i s’ha de ser extremadament refinat per canviar de bloc introductori així a les braves, sense meditar-ho abans. Escriure una tesi doctoral és enrevessat, no ens enganyem. Requereix llegir molt. En el meu cas, una acumulació d’estructura faraònica de llibres, articles, esquemes i figures impossibles de mecanismes neurals. Tot en anglès, per suposat. 

                                                                                                                                  

Per tal (des)propòsit, els científics acostumem a passar-nos hores i hores en un lloc anomenat National Center for Biotechnology Information (NCBI), on hi tenen una meravellosa base de dades, el famós PubMed, que conté uns 26 milions de publicacions en literatura biomèdica provinents del MEDLINE, la font bibliogràfica més àmplia del planeta.

Per què us explico això? Perquè si mai voleu cercar un article científic concret, o ser rigorosament estrictes en les vostres informacions científiques, és de vital importància que us adreceu a aquesta base de dades bibliogràfica. Allà apareix tot. Tot el que s’ha publicat amb rigor científic, per qualsevol autor, especialitat o revista científica.

En aquesta meva pausa d’escriptura de tesi doctoral he volgut xafardejar (i desemmascarar) un dels nostres vells coneguts. El Xevi Verdaguer. El de la caca que flota. El que s’auto-anomena “psiconeuroimmunòleg”.

Abans d’entrar en matèria, però, deixeu-me que us faci visualitzar l’abast de la tragèdia, la magnitud de l’estafa. Sabeu quants articles científics hi ha en el PubMed sobre el terme “psiconeuroimmunologia”? 2.264. Sabeu quants d’aquest articles són, o tenen relació amb Xevi Verdaguer? Cap ni un. Zero. Buit existencial.

Pels qui no el coneixeu (jo també tinc el plaer de no-conèixer-lo), en Verdaguer és Diplomat en Fisioteràpia. I després de realitzar infinitat de cursos (alguns d’ells de dubtosa reputació, tot sigui dit), es va embarcar en un post-grau en psiconeuroimmunologia en la “prestigiosa universitat” (sic) Academia Europea de Psiconeuroinmunología, a Madrid. I prou. D’aquí, a la fama.

Afortunadament per a ell -i malauradament per a vosaltres-, aquest país és el súmmum de la vergonya, i afortunadament per a ell -i malauradament per a vosaltres-, la quantitat d’indigents mentals que treballen en els mitjans de comunicació no té ni principis, ni final. Això, entre altres coses, ha fet que l’amic Xevi tingui carta blanca, portes obertes, en tots i cadascun dels programes i espectacles dels nostres estimats mitjans de comunicació tan preuats a Catalunya. 

Ens ha dit que hem d’eliminar el gluten de les nostres vides. Ens ha dit que hem d’eliminar la histamina de les nostres vides, i ens ha dit que "la nostra caca ha de ser un xurro de color marró clar, i s’ha d’enfonsar dins de la tassa". Perquè sinó estem malalts i apunt de morir, suposo. Però em sembla bé. No és culpa seva. Segurament cap dels periodistes que l’han entrevistat han passejat ni un únic minut pel PubMed per cercar què és i per què serveix la psiconeuroimmunologia. Anem a pams.

Certament, la psiconeuroimmunologia és un camp de recerca en àpex. Les darreres recerques en el camp, clarament indiquen que els diferents estats emocionals o l’exposició a estrès estan associats en l’increment sever de malalties del sistema nerviós dependents d’alteracions en la nostra immunitat innata. En aquests canvis immunològics del sistema nerviós hi ha citocines i components inflamatoris com la micròglia o els astròcits, elements principals de la neuroinflamació, implicada en malalties mentals com la esquizofrènia, el dolor crònic, l’Alzheimer, la obesitat, els càncers, i un llarg etcètera. Em sap greu dir-vos que amb això, ni jo, ni en Xevi em descobert la sopa d’all. Totalment cert.

Ara bé, que això sigui fisiopatològicament correcte, no vol dir en cap cas, que les propostes d’en Xevi siguin biomèdicament encertades. És completament fals que abandonar segons quins aliments de la nostra dieta ens facin millorar les nostres malalties presents o futures. La dieta és un factor preventiu, sí. I un complement terapèutic, també.

Dir que abandonar el gluten o la histamina ens alliberarà de miomes, endometriosi, càncer de pròstata, de mama, d’endometri, d’ovari o de còlon, o que ens curarà la migranya, el dolor crònic o la depressió és ser còmplice d’assassinat.

Afirmar que la medicina convencional no resol malalties comunes és ser còmplice d’assassinat.

Dir que la presa d’antihistamínics per a les al·lèrgies, antiinflamatoris per al dolor crònic no només no resol la situació, sinó que a més la empitjora és ser còmplice d’assassinat.

Per finalitzar, faré una petita pinzellada dins el meu àmbit, el cervell. Com tan bé explica el doctor David Buena en el seu llibre Cerebroflexia, un cervell convenientment estimulat -ni deficient, ni sobre-estimulat- presenta més i millors connexions cerebrals que un cervell deficient o sobre-estimulat. No només la falta de nutrients essencials afecten al desenvolupament de l’organisme -principalment el cervell. La nostra nutrició acabarà involucrant a la flora intestinal del nostre cos per tal que es puguin sintetitzar diferents neurotransmissors. I seran aquests neurotransmissors, amb els seus missatges neuronals, els que faran que estiguem més deprimits, més ansiosos, més estrictament malalts. Si dietèticament infra-estimulem o sobre-estimulem aquest equilibri nutricional sense necessitar-ho mèdicament, el que aconseguirem és disminuir les nostres capacitats emocionals i cognitives, a base d’excusar-nos en que la farmacologia convencional és el dimoni. Siguem saludables en el sentit estricte de la paraula. No desequilibrem el meravellós equilibri del nostre cos.

Tant de bo els que ens dediquem a la biomedicina, en qualsevol dels seus àmbits, els que ens passem hores i hores dins el PubMed, i després hores i hores dins els laboratoris, siguem capaços de traslladar aquests coneixements verídics a una societat pobra en coneixement biomèdic. Una societat atabalada per micròfons a mil euros l’hora. No convertim temes de vital importància en jocs de faràndula per a artistes.

I avui hem parlat de l’estructura d’en Xevi Verdaguer, però seria aplicable a desenes d'artistes de la biomedicina que es lucren amb la salut de la gent. De la vostra salut.

Respectem la ciència i els científics.    

@kungfujete

  

 

La feina dels científics

Una abraçada i molta, molta, sort

A un meu amic li han ofert una feina escandalosa. Setanta cinc mil euros anuals. Per aconseguir la feina només ha de desxifrar una endevinalla, que de ben segur assolirà en el temps que triga en preparar el sopar. Bé, en trucar a Domino’s Pizza. Ell no cuina. Òbviament la feina no és a Espanya, faltaria més. I òbviament el paio té un do intel·lectual que auguro que cap dels que llegirem això tenim. I per suposat cap de nosaltres traurà l’entrellat de l’endevinalla. Es tracta de no sé què de bioinformàtica i data science que probablement jo no seria capaç d’entendre ni en tot el temps que he invertit formant-me científicament.

I a què ve tot això? En la facilitat, o la dificultat, de trobar feina. I no em refereixo a trobar feina a una cafeteria, a un supermercat, o una fàbrica de peces automobilístiques. Consti que desconec com són els requeriments per a aquest tipus de feina, i ni de bon tros jo seria capaç de treballar en qualsevol d’aquestes tasques. Jo només sóc científic.

Escric això perquè ja he planificat els meus darrers experiments abans de dedicar-me en cos i ànima a escriure una tesi doctoral. No us vulgueu imaginar què és això d’escriure una tesi. No us hi vulgueu trobar mai, creieu-me. En qualsevol cas, quan estàs en aquest període professional, és indefugible pensar què serà de la meva mísera vida en quant em donin un paper on hi haurà escrit que sóc Doctor en biomedicina i neurofarmacologia, o ves a saber què coi hi posarà.

Quan arriba aquest moment, t'asseus com un autèntic boig davant l’ordinador cercant totes i cadascuna de les pàgines web que existeixen dedicades a trobar ofertes laborals, públiques o privades, de possibles candidatures post-doctorals a qualsevol racó del planeta. Bé, a qualsevol racó no. A Espanya no n’hi ha d’això.

Veus centenars d’ofertes. Moltes, moltíssimes, als Estats Units. Moltes, moltíssimes, a Alemanya, Regne Unit, i d’altres països punters europeus. He trobat un parell d’ofertes interessants a Suïssa. I d’altres molt atractives a Noruega. Alguna d’elles en laboratoris de Premis Nobel. Tot i així, pots aventurar-te a trobar alguna cosa decent en el món científic privat català –i dic català a consciència, ja que n'és el màxim exponent-. Potser algun amic et facilitarà una candidatura, que amb el temps veuràs passar de llarg, perquè el sistema de finançament espanyol depèn única i exclusivament d’un sistema de beques que és una autèntica bogeria, i que atempta constantment contra la dignitat humana.

I heus aquí el moment en el què decideixes fer el pas de marxar fora. I heus aquí el moment en que penses, amb suor freda, si realment ets vàlid i capaç de fer les coses què demanen en les ofertes estrangeres. No em considero un mal científic. N’he vist de molt pitjors. Tampoc em considero un geni. Estic rodejat de gent que cada dia m’ensenya coses acollonants. Considero que tinc un bagatge científic prou ampli com per arriscar-se a enviar el currículum a algun laboratori d’aquells llunyans. Que la sort em porti lluny, i que els meus coneixements m'hi ajudin.

Parlem de coneixements. Fa 14 anys que faig ciència, d’una manera o una altra. Són 14 anys de coneixements en diferents àmbits científics, que m’han proporcionat molts beneficis i poques pèrdues. Són uns coneixements que, principalment, heu pagat entre tots. Us ho agraeixo, però me’ls emporto a un altre indret. Un indret llunyà, possiblement fred, sense l’escalfor dels meus, però serà un indret amb instal·lacions espectaculars, tècniques de laboratori que mai hagués imaginat, recursos gairebé il·limitats, capacitat de créixer professional i personalment, i no ens enganyem, amb un sou que no serà humiliant, decadent, insultant i corresponent als 14 anys que porteu formant-me.

Una abraçada i molta, molta, sort.

@kungfujete

Autodestrucció

Autodestruïm-nos

M’he deixat el tupper a casa, i haig de fer una mudança en un àtic mentre l’ascensor està en obres. La mudança, a més, no és per voluntat pròpia.

No vull, però haig de. L’eterna lluita occidental. Hem assumit que la realització personal és aconseguir una sèrie de coses, el més aviat possible. Allò de Tyler Durden: “tenim feines que no ens agraden per comprar merda que no necessitem”. Fer coses que no volem fer. Però això ens porta a la realització personal, fins i tot realització de grup, de camada. L’èxit com a societat. Té un mèrit extraordinari fer allò que no vols fer de forma continuada. És pura realització personal que el teu entorn felicitarà amb una palmadeta a l’esquena, i que quan et giris, comentaran amb enveja, o amb recança perquè la decadència sempre es pot millorar. Està molt ben explicat en el monòleg inicial de Trainspotting.

Un cercle viciós i vital que no té inici ni final. El famós tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. És igual l’ordre. Anar a la universitat, trobar una bona feina, comprar –o llogar– un bon pis, amb terrassa o jardí a ser possible, fer unes bones vacances i tenir un bon cotxe. Tenir fills, un de cada. Buscar-los una bona escola perquè vagin a la universitat i que trobin una bona feina per a que puguin comprar –o llogar– un bon pis, amb terrassa o jardí a ser possible, que puguin fer unes bones vacances i que tinguin un bon cotxe on et vinguin a visitar a una bona residència d’avis. Realització personal, èxit social. El cercle de la vida. D’una bona vida.

Però, què passa si alguna d’aquestes premisses falla? Has fracassat i et compadeixen. Si no vas poder entrar a la universitat, “no passa res, tu vals per a fer una altra cosa”. Si no aconsegueixes una feina estandarditzada, “ànims, t’ho mereixes i segur que ho acabaràs trobant”. I així amb tot el cercle. Tot i que he format part d’aquesta història, actualment estic molt lluny d’aquestes premisses.

Som irrellevants. Ser un romàntic nihilista m’ha fet veure que la palmadeta a l’esquena per congratular la falsa realització personal no és més que la resignació de promoure el valor de l’absència de valors. Fent això, accentuem la submissió a la decadència per imposició social, familiar i personal.

Podeu pensar, potser amb raó, que aquesta és una visió massa catastrofista i pessimista de l’entorn. Que això és autodestructiu. Quin sentit té la vida si no li donem importància a aquestes coses?, em direu. Jo us puc respondre dues coses.

Cap. La vida no té cap sentit. Seria una resposta. Acabarem morint i ni això té importància. No som res més que una efemèride absurda en aquest Univers. Ens passem una vida desvaloritzant qualsevol valor, i morirem sense valor, essent absolutament res.

Però no us deixeu portar per la eufòria. Segurament us hagués agradat que us respongués això per dir-me que estic equivocat i que la vida és meravellosa. Curta, però meravellosa i l’hem d’aprofitar.

Probablement us contestaré que, efectivament, som res. Insignificança existencial. Però us diré també que s’ha de destruir aquesta dinàmica. A nivell individual, però també a nivell familiar, social i evolutiu. Destruir aquest sistema de valors per assolir algun valor. Desvaloritzar els absurds valors impostats des de segles enrere. Impedir l’accentuació de la decadència existencial que se’ns ha fet carregar sobre les espatlles. S’ha aconseguit que aquesta càrrega d’anti-valors sigui quelcom voluntari, assumit i celebrat. I no som capaços d’entendre-ho i destruir-ho. Destruïm aquest sistema de majories. Entenguem que quan ens diuen que tenim dret a ser feliços ens estan mentint. No és més que una imposició de valors sense valor. Coses que ens obliguen, i ens obliguem, a fer per demostrar que som feliços.  

A la pregunta de quin sentit té la vida, us diria que l’autodestrucció. 

Autodestruir-se, en qualsevol sistema biològic, implica evolució.

Autodestruïm-nos. Evolucionem.  

Jo ja he començat.

@kungfujete

Les addiccions. La oximetazolina i les olives amb nocilla

                   Drogues i ignorància

Jo he sigut una persona addicta a dues coses en diferents temps. Avui us volia escriure del romanticisme de les addiccions, però l’altre dia vaig llegir a Twitter una cosa força pertorbadora. Així que de romanticisme ja en parlarem un altre dia.

Marta Rivera Cruz, candidata de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, argumentava, d’una manera errònia i ignorant, que aquells que pateixen addicions a drogues mereixen menys compassió que altres malalts. “Sí, amigo mío. Las hay (es refereix a malalties). Las que uno adquiere por voluntad propia me merecen menos compasión que las que tocan en suerte”.

Totes les substàncies d’abús – repeteixo, totes – arriben a un punt en comú: La capacitat de desenvolupar un procés d’addicció. Totes les drogues actuen en mecanismes del cervell ja existents. I el que fan, totes i cadascuna d’elles, és augmentar l’activitat fisiològica dels nostres sistemes endògens, amb totes les conseqüències negatives que això comporta.

L’addicció és una malaltia mental, neurològica, i greu. La susceptibilitat a patir aquesta malaltia no és només intrínseca a l’ésser humà, sinó que també ho és per a qualsevol animal. Com un càncer, un dolor crònic o una depressió.

Jo vaig ser addicte a la oximetazolina i a les olives amb nocilla. Les dues coses, així com l’heroïna, el cànnabis, les amfetamines o la cocaïna funcionen exactament de la mateixa manera en el cervell: Augmentant l’activitat fisiològica dels sistemes endògens, els sistemes que ens regulen correctament totes i cadascuna de les nostres activitats, conscients i inconscients, així com l’activació dels circuits de recompensa del cervell. L'administració repetida de drogues produeix alteracions significatives en aquests circuits de recompensa, causant canvis progressius de comportament i finalment al desenvolupament de l'addicció.

Un individu addicte a una substància d’abús té una malaltia mental, descrita de manera oficial en els criteris de Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM). És una malaltia complexa que depèn en un grau majoritari de la vulnerabilitat genètica de l’individu, i on hi ha, com en qualsevol malaltia, un component ambiental al que ineludiblement va lligat al grau d’acceptació i integració social de la droga. Les bases neurològiques d'individus vulnerables a patir addiccions són notablement diferents als individus que no en són propensos. Tal i com succeeix també en un individu més propens a patir Alzheimer, càncer o artritis reumatoide. I d'això n'hem de ser plenament conscients. 

Aventurar-se, com la política de torn poc cultivada en aquest àmbit, a dir que aquests individus malalts no mereixen el mateix grau de compassió que un malalt de càncer és de les aberracions intel·lectuals més grans que he escoltat mai. El problema, a més, s’agreuja quan te n’adones que aquesta persona decidirà #coses en matèria de sanitat, de recursos d’investigació, en àmbit social. En definitiva, ens governarà.

Ens governarà una analfabeta més. Una altra ignorant. No passa res per no saber-ne d’algun tema. No passa res per desconèixer #coses. Jo mateix sóc un ignorant fins i tot en el meu àmbit professional. Per això treballo dia a dia. Per reduir aquest marge d’ignorància. Però fóra bo, per respecte i dignitat, no humiliar la feina, l’esforç i la capacitat de millora d’un metge, d’un investigador, del familiar d’un pacient, o del propi malalt. 

@kungfujete

La dopamina i els cunyats

"Ser un cunyat és addictiu i es pot tornar crònic."

L’altre dia, en Els Introvertits us parlava de la dopamina. Us deia que no va bé a tothom. Avui, deixeu-me que us expliqui que hi ha un reducte de gent –bé, en realitat ens passa a tots– que gaudeixen amb la dopamina. Deixeu-me que avui us parli de dopamina i cunyats.

Els cunyats són uns paios feliços. Aquest és un país de cunyats perquè el panorama intel·lectual és tan desolador que han de buscar una alternativa a la seva infelicitat. Han de trobar una recompensa, un plaer constant.

Hi ha tres coses que activen el botó del plaer i la recompensa: El menjar, el sexe i les drogues. Menjar ho fem cada dia, drogar-se està mal vist, i el sexe, bé, el sexe com a molt un cop per setmana si no ens fa mal el cap. I com que no sabeu ser feliços per compte propi, la solució que us proposo és fer-vos cunyats. I així la cosa ja va sola. 

Com el menjar, el sexe o les drogues, ser cunyat també activa les vies cerebrals de la recompensa i el plaer. I precisament per aquesta sensació psíquica de plaer, ser un cunyat és addictiu i es pot tornar crònic.

Tots els cunyats tenen una zona en el cervell anomenada àrea ventral tegmental que connecta amb el sistema límbic. Aquesta zona, l’àrea ventral tegmental, és on es concentren els principals cossos dopaminèrgics del cervell, i quan els cunyats fan de les seves, augmentaran aquesta activitat dopaminèrgica mitjançant les projeccions cap al sistema límbic, on hi haurà un increment de l'alliberament de dopamina en el nucli accumbens, l’àrea del cervell on es processa tot aquest plaer i recompensa. I com us deia l'altre dia, la dopamina no va bé a tothom, però als cunyats sí.

Ser cunyat, com la cocaïna, bloqueja la recaptació de dopamina. La dopamina quedarà lliure i augmentada a les zones interneuronals. D’altres drogues, com la nicotina, a més, també alliberaran adrenalina a l’organisme.

Tot plegat provocarà una profunda sensació de poder que acabarà per concretar en un plaer i una sensació de recompensa extraordinària. Provocant que el teu nivell de cunyadisme augmenti la següent vegada que obris la boca. Et sentiràs fort per poder opinar, criticar i oferir càtedra de qualsevol cosa. Aquell paio que et dirà que el què fas està malament, sense saber ni què fas. Seràs el tertulià perfecte. L’expert en tot. El paio més poderós del planeta. No en tindràs ni puta idea de res, però tindràs la capacitat de criticar i opinar de qui sigui, sense cap argument, només per sentir un fort plaer i una enorme recompensa.

Però et diré una cosa, amic cunyat: El cunyadisme crònic, com l'addició a les drogues, portaran a la llarga a desactivar els circuits de recompensa dopaminèrgica, i s'activaran els circuits aversius del cervell. El teu sistema límbic patirà canvis no desitjats, i quedarà afectat el teu còrtex prefrontal del cervell, l'àrea de la presa de decisions, la racionalitat. I això et farà tornar a la realitat del què ets. 

Un puto indigent intel·lectual. Una porqueria social. Un ignorant, analfabet, buit i miserable: Un cunyat.

@kungfujete

Els introvertits

"La dopamina, com la sal, no va bé a tothom"

Feia ja uns dies que volia parlar d'això i no trobava la ocasió. La nit de dijous a divendres em va passar una cosa que em va donar una empenta. 

Em passa des de petit, però jo mai li he donat importància. Mai m'hi he capficat gaire, i el problema ha estat precisament aquest: que jo mai havia pensat que potser era important pels que m'envoltaven. 

Mai m'han agradat els pallassos. No em fan por com a molta gent, simplement no em fan gràcia. Els meus pares em portaven a coses semblants a la Festa dels Súpers o a la fira de no sé on, on hi havia pallassos, paios fent malabars, ties amb la cara pintada cantant cançons. A mi m'asseien allà davant. Tots els nens reien. Però jo, res. Allà, preguntant-me què hi fèiem, i preguntant-me per què els meus pares volien venir a aquest lloc.

A mi m'agradava mirar aquell llibre de cetacis al terra de casa, arrepenjat contra les cames del pare mentre seia al sofà. M'agradava estar-me allà hores amb els meus jocs d'estratègia. M'avorria més quan venia algú a jugar a casa.

I aquí està el punt d'avui: La societat està feta per a nens extravertits (per si ho esteu pensant, en català no existeix "extrovertit"). Als campaments d'estiu tot són activitats per jugar en grup, i ser quant més esbojarrat i estrident millor. No hi ha activitats d'introspecció personal. Tot està enfocat perquè quan creixis, si et veuen sol pel carrer al sortir de l'escola se'n riguin de tu perquè no tens amics. Anar al cinema sol està mal vist, i a mi m'han dit de tot per fer-ho. No comunicar-te amb la resta de companys és d'idiota, borde i antipàtic, diuen. Ara les aules són en grups de nens on tots es miren els uns als altres per fer activitats. I els alumnes que preferim anar al nostre aire o dinar sols, automàticament són vistos com a estranys, o com a un problema. I entenc el mecanisme de sociabilitat, però això és diferent.

I per aquí no passo. Les bases neurològiques d'una persona com jo i una persona extravertida són completament diferents. I s'ha d'entendre, i sobre tot respectar. Jo sóc més sensible a la dopamina. Si en tinc gaire, m'atabalo. No la processo tan bé. Els extravertits no és que la processeu bé, sinó que a més intentareu cridar, ballar, saltar, i fer-ho amb més gent per tal de, a sobre, generar noradrenalina, perquè així acabareu tenint encara més dopamina. 

I no em sembla pas malament, però jo així no puc. Darwin, Steve Wozniak, o el Dr. Seuss, creador de El Grinch. Tots ells eren introvertits. Però com deia, això no és excusa per a la sociabilitat, jo em socialitzo. I fins i tot Wozniak va socialitzar amb un paio tan peculiar com Steve Jobs per crear Apple. Crec que fóra bo que s'intentés potenciar la situació de cadascú. Jo, com tants altres nens, sóc més creatiu, més efectiu, més productiu i més positiu per l'entorn si ho faig des de la introspecció. Les meves millors idees apareixen quan estic sol. Vosaltres, al revés. Doncs potenciem-ho. 

I això pot arribar a ser un problema. Dijous ho vaig entendre. Com que tota la vida hem estat enfocats així, jo ja no tinc la sensació, ni la necessitat, d'explicar els meus problemes a ningú. Ni em surt, ni en tinc ganes. És un error? Segurament sí, dijous va ser evident. Però és l'error on em sento còmode. Quan tens gent a qui estimes amb bogeria, d'una manera o d'altra -enteneu bogeria com vulgueu- i els deceps, te n'adones que un cop més el sistema introversió-extraversió ha fracassat. Perquè no s'entén. El primer que passa quan decebo algú per aquest motiu és que encara em sento més fora del sistema. 

Que algú pensi que li "amago coses" és el que més em dol. Però la dopamina, com la sal, no va bé a tothom. 

Sento molt si no m'agrada sortir a dinar amb altres nens. 

@kungfujete

L'ós polar de l'Ørjan

Per fi arribem al refugi després de quatre hores d’esquí. En silenci, només amb el so de les pells de foca arrossegant-se per la neu a cada pas. Fa molt de fred, i estem coberts d’una capa blanca per tot el cos. Està nevant molt fort des de fa gairebé tres hores. Són les dues del migdia, però és negra nit. En aquestes latituds, cap a finals de novembre, les hores de Sol ja són gairebé testimonials, i durant tot el mes de desembre no veuran ni una hora de llum. A mig matí, hem tingut un parell d’hores de claror, una llum tènue, tímida. A l’estiu serà ben bé al revés. És difícil adaptar-se a això. L’òrbita el·líptica de la Terra fa que, per aquestes dates, el Sol es presenti en la seva posició més austral respecte l’equador terrestre. Un cop al refugi encenem la llar de foc, deixem les robes xopes a assecar, i ens preparem un te d’aquells dolents de muntanya per entrar en calor. Demà si tot va bé enfilarem cap un dels cims del Lyngen.

Ha estat tota la nit nevant. Sortim als voltants del refugi a gaudir dels colors que ens deixa el cel del nord, però el fred aquí és demolidor i el temporal de neu no ajuda. No podrem fer cim, ni tan sols un passeig. Ens quedarem dins el refugi gaudint d’un bon llibre, una llar de foc, l’escalfor d’una bona conversa. Res no escapa al blanc immaculat de la neu. No es veuen les branques dels arbres, ni les pedres del camí. Tot és sota un mantell blanc. "Però, per què blanc?", em pregunta l’Ørjan? Perquè hi puguis escriure #coses a sobre, li dic rient.

Òbviament no és per això. L’Ørjan és noi d’uns catorze anys que ens hem trobat en el darrer poble abans de començar el camí. Anava sol i ens ha demanat si ens podia acompanyar, per fer la llarga nit més entretinguda. Ens ha explicat centenars de coses, xerra molt. I tota l’estona pregunta si no sap quelcom.

Abans m’estava explicant que havíem d’anar amb compte de no topar amb cap ós polar. Per aquestes dates, potser en veiem. He aprofitat per explicar-li això del color blanc.

- Saps què, Ørjan? T’has de fixar bé. Els óssos polars no tenen el pèl blanc. Tenen la pell negra, i el pèl, transparent. Sí, com ho sents. Al tenir el pèl transparent la radiació de la llum que reben és total, i això els hi permet absorbir més calor. Nosaltres, però, ho veiem blanc perquè entremig de tot aquest pèl translúcid hi ha milions de bombolles d'aire, que faran que la llum es dispersi. Com que els espais entre els flocs de neu són tan petits, els colors no són visibles als nostres ulls com en situacions normals, i el què veiem és la llum barrejada en aquest color blanc.

Vàrem estar una bona estona en silenci, només amb el brogit de la fusta cremant a la llar de foc. Al cap d'una estona l'Ørjan es va aixecar a mirar per la finestra. Encara nevava. Es va girar cap a mi i em va dir:

- Clar, la neu és blanca pel mateix. Els flocs de neu tenen aquella forma d'estrella, entremig s'hi formen bombolles d'aire i aquest dispersa la llum, i el nostre ull ho veu blanc. És per això, oi?

El vaig mirar amb un somriure còmplice i va seguir mirant per la finestra, buscant el seu ós polar de pèl translúcid.

@kungfujete