Oda a la Psiconeuroimmunologia

Avui li ha tocat a Xevi Verdaguer. Però recordem que ell no és l'únic que atabala la vostra salut per mil euros l'hora. 

Estic escrivint la meva tesi doctoral. Ahir vaig acabar el primer bloc de la introducció. Una profunda capbussada en el difícil terreny del dolor crònic i la neurofarmacologia. Avui, com el dia, no tinc ganes de lluir, i s’ha de ser extremadament refinat per canviar de bloc introductori així a les braves, sense meditar-ho abans. Escriure una tesi doctoral és enrevessat, no ens enganyem. Requereix llegir molt. En el meu cas, una acumulació d’estructura faraònica de llibres, articles, esquemes i figures impossibles de mecanismes neurals. Tot en anglès, per suposat. 

                                                                                                                                  

Per tal (des)propòsit, els científics acostumem a passar-nos hores i hores en un lloc anomenat National Center for Biotechnology Information (NCBI), on hi tenen una meravellosa base de dades, el famós PubMed, que conté uns 26 milions de publicacions en literatura biomèdica provinents del MEDLINE, la font bibliogràfica més àmplia del planeta.

Per què us explico això? Perquè si mai voleu cercar un article científic concret, o ser rigorosament estrictes en les vostres informacions científiques, és de vital importància que us adreceu a aquesta base de dades bibliogràfica. Allà apareix tot. Tot el que s’ha publicat amb rigor científic, per qualsevol autor, especialitat o revista científica.

En aquesta meva pausa d’escriptura de tesi doctoral he volgut xafardejar (i desemmascarar) un dels nostres vells coneguts. El Xevi Verdaguer. El de la caca que flota. El que s’auto-anomena “psiconeuroimmunòleg”.

Abans d’entrar en matèria, però, deixeu-me que us faci visualitzar l’abast de la tragèdia, la magnitud de l’estafa. Sabeu quants articles científics hi ha en el PubMed sobre el terme “psiconeuroimmunologia”? 2.264. Sabeu quants d’aquest articles són, o tenen relació amb Xevi Verdaguer? Cap ni un. Zero. Buit existencial.

Pels qui no el coneixeu (jo també tinc el plaer de no-conèixer-lo), en Verdaguer és Diplomat en Fisioteràpia. I després de realitzar infinitat de cursos (alguns d’ells de dubtosa reputació, tot sigui dit), es va embarcar en un post-grau en psiconeuroimmunologia en la “prestigiosa universitat” (sic) Academia Europea de Psiconeuroinmunología, a Madrid. I prou. D’aquí, a la fama.

Afortunadament per a ell -i malauradament per a vosaltres-, aquest país és el súmmum de la vergonya, i afortunadament per a ell -i malauradament per a vosaltres-, la quantitat d’indigents mentals que treballen en els mitjans de comunicació no té ni principis, ni final. Això, entre altres coses, ha fet que l’amic Xevi tingui carta blanca, portes obertes, en tots i cadascun dels programes i espectacles dels nostres estimats mitjans de comunicació tan preuats a Catalunya. 

Ens ha dit que hem d’eliminar el gluten de les nostres vides. Ens ha dit que hem d’eliminar la histamina de les nostres vides, i ens ha dit que "la nostra caca ha de ser un xurro de color marró clar, i s’ha d’enfonsar dins de la tassa". Perquè sinó estem malalts i apunt de morir, suposo. Però em sembla bé. No és culpa seva. Segurament cap dels periodistes que l’han entrevistat han passejat ni un únic minut pel PubMed per cercar què és i per què serveix la psiconeuroimmunologia. Anem a pams.

Certament, la psiconeuroimmunologia és un camp de recerca en àpex. Les darreres recerques en el camp, clarament indiquen que els diferents estats emocionals o l’exposició a estrès estan associats en l’increment sever de malalties del sistema nerviós dependents d’alteracions en la nostra immunitat innata. En aquests canvis immunològics del sistema nerviós hi ha citocines i components inflamatoris com la micròglia o els astròcits, elements principals de la neuroinflamació, implicada en malalties mentals com la esquizofrènia, el dolor crònic, l’Alzheimer, la obesitat, els càncers, i un llarg etcètera. Em sap greu dir-vos que amb això, ni jo, ni en Xevi em descobert la sopa d’all. Totalment cert.

Ara bé, que això sigui fisiopatològicament correcte, no vol dir en cap cas, que les propostes d’en Xevi siguin biomèdicament encertades. És completament fals que abandonar segons quins aliments de la nostra dieta ens facin millorar les nostres malalties presents o futures. La dieta és un factor preventiu, sí. I un complement terapèutic, també.

Dir que abandonar el gluten o la histamina ens alliberarà de miomes, endometriosi, càncer de pròstata, de mama, d’endometri, d’ovari o de còlon, o que ens curarà la migranya, el dolor crònic o la depressió és ser còmplice d’assassinat.

Afirmar que la medicina convencional no resol malalties comunes és ser còmplice d’assassinat.

Dir que la presa d’antihistamínics per a les al·lèrgies, antiinflamatoris per al dolor crònic no només no resol la situació, sinó que a més la empitjora és ser còmplice d’assassinat.

Per finalitzar, faré una petita pinzellada dins el meu àmbit, el cervell. Com tan bé explica el doctor David Buena en el seu llibre Cerebroflexia, un cervell convenientment estimulat -ni deficient, ni sobre-estimulat- presenta més i millors connexions cerebrals que un cervell deficient o sobre-estimulat. No només la falta de nutrients essencials afecten al desenvolupament de l’organisme -principalment el cervell. La nostra nutrició acabarà involucrant a la flora intestinal del nostre cos per tal que es puguin sintetitzar diferents neurotransmissors. I seran aquests neurotransmissors, amb els seus missatges neuronals, els que faran que estiguem més deprimits, més ansiosos, més estrictament malalts. Si dietèticament infra-estimulem o sobre-estimulem aquest equilibri nutricional sense necessitar-ho mèdicament, el que aconseguirem és disminuir les nostres capacitats emocionals i cognitives, a base d’excusar-nos en que la farmacologia convencional és el dimoni. Siguem saludables en el sentit estricte de la paraula. No desequilibrem el meravellós equilibri del nostre cos.

Tant de bo els que ens dediquem a la biomedicina, en qualsevol dels seus àmbits, els que ens passem hores i hores dins el PubMed, i després hores i hores dins els laboratoris, siguem capaços de traslladar aquests coneixements verídics a una societat pobra en coneixement biomèdic. Una societat atabalada per micròfons a mil euros l’hora. No convertim temes de vital importància en jocs de faràndula per a artistes.

I avui hem parlat de l’estructura d’en Xevi Verdaguer, però seria aplicable a desenes d'artistes de la biomedicina que es lucren amb la salut de la gent. De la vostra salut.

Respectem la ciència i els científics.    

@kungfujete

  

 

La feina dels científics

Una abraçada i molta, molta, sort

A un meu amic li han ofert una feina escandalosa. Setanta cinc mil euros anuals. Per aconseguir la feina només ha de desxifrar una endevinalla, que de ben segur assolirà en el temps que triga en preparar el sopar. Bé, en trucar a Domino’s Pizza. Ell no cuina. Òbviament la feina no és a Espanya, faltaria més. I òbviament el paio té un do intel·lectual que auguro que cap dels que llegirem això tenim. I per suposat cap de nosaltres traurà l’entrellat de l’endevinalla. Es tracta de no sé què de bioinformàtica i data science que probablement jo no seria capaç d’entendre ni en tot el temps que he invertit formant-me científicament.

I a què ve tot això? En la facilitat, o la dificultat, de trobar feina. I no em refereixo a trobar feina a una cafeteria, a un supermercat, o una fàbrica de peces automobilístiques. Consti que desconec com són els requeriments per a aquest tipus de feina, i ni de bon tros jo seria capaç de treballar en qualsevol d’aquestes tasques. Jo només sóc científic.

Escric això perquè ja he planificat els meus darrers experiments abans de dedicar-me en cos i ànima a escriure una tesi doctoral. No us vulgueu imaginar què és això d’escriure una tesi. No us hi vulgueu trobar mai, creieu-me. En qualsevol cas, quan estàs en aquest període professional, és indefugible pensar què serà de la meva mísera vida en quant em donin un paper on hi haurà escrit que sóc Doctor en biomedicina i neurofarmacologia, o ves a saber què coi hi posarà.

Quan arriba aquest moment, t'asseus com un autèntic boig davant l’ordinador cercant totes i cadascuna de les pàgines web que existeixen dedicades a trobar ofertes laborals, públiques o privades, de possibles candidatures post-doctorals a qualsevol racó del planeta. Bé, a qualsevol racó no. A Espanya no n’hi ha d’això.

Veus centenars d’ofertes. Moltes, moltíssimes, als Estats Units. Moltes, moltíssimes, a Alemanya, Regne Unit, i d’altres països punters europeus. He trobat un parell d’ofertes interessants a Suïssa. I d’altres molt atractives a Noruega. Alguna d’elles en laboratoris de Premis Nobel. Tot i així, pots aventurar-te a trobar alguna cosa decent en el món científic privat català –i dic català a consciència, ja que n'és el màxim exponent-. Potser algun amic et facilitarà una candidatura, que amb el temps veuràs passar de llarg, perquè el sistema de finançament espanyol depèn única i exclusivament d’un sistema de beques que és una autèntica bogeria, i que atempta constantment contra la dignitat humana.

I heus aquí el moment en el què decideixes fer el pas de marxar fora. I heus aquí el moment en que penses, amb suor freda, si realment ets vàlid i capaç de fer les coses què demanen en les ofertes estrangeres. No em considero un mal científic. N’he vist de molt pitjors. Tampoc em considero un geni. Estic rodejat de gent que cada dia m’ensenya coses acollonants. Considero que tinc un bagatge científic prou ampli com per arriscar-se a enviar el currículum a algun laboratori d’aquells llunyans. Que la sort em porti lluny, i que els meus coneixements m'hi ajudin.

Parlem de coneixements. Fa 14 anys que faig ciència, d’una manera o una altra. Són 14 anys de coneixements en diferents àmbits científics, que m’han proporcionat molts beneficis i poques pèrdues. Són uns coneixements que, principalment, heu pagat entre tots. Us ho agraeixo, però me’ls emporto a un altre indret. Un indret llunyà, possiblement fred, sense l’escalfor dels meus, però serà un indret amb instal·lacions espectaculars, tècniques de laboratori que mai hagués imaginat, recursos gairebé il·limitats, capacitat de créixer professional i personalment, i no ens enganyem, amb un sou que no serà humiliant, decadent, insultant i corresponent als 14 anys que porteu formant-me.

Una abraçada i molta, molta, sort.

@kungfujete