La feina dels científics

Una abraçada i molta, molta, sort

A un meu amic li han ofert una feina escandalosa. Setanta cinc mil euros anuals. Per aconseguir la feina només ha de desxifrar una endevinalla, que de ben segur assolirà en el temps que triga en preparar el sopar. Bé, en trucar a Domino’s Pizza. Ell no cuina. Òbviament la feina no és a Espanya, faltaria més. I òbviament el paio té un do intel·lectual que auguro que cap dels que llegirem això tenim. I per suposat cap de nosaltres traurà l’entrellat de l’endevinalla. Es tracta de no sé què de bioinformàtica i data science que probablement jo no seria capaç d’entendre ni en tot el temps que he invertit formant-me científicament.

I a què ve tot això? En la facilitat, o la dificultat, de trobar feina. I no em refereixo a trobar feina a una cafeteria, a un supermercat, o una fàbrica de peces automobilístiques. Consti que desconec com són els requeriments per a aquest tipus de feina, i ni de bon tros jo seria capaç de treballar en qualsevol d’aquestes tasques. Jo només sóc científic.

Escric això perquè ja he planificat els meus darrers experiments abans de dedicar-me en cos i ànima a escriure una tesi doctoral. No us vulgueu imaginar què és això d’escriure una tesi. No us hi vulgueu trobar mai, creieu-me. En qualsevol cas, quan estàs en aquest període professional, és indefugible pensar què serà de la meva mísera vida en quant em donin un paper on hi haurà escrit que sóc Doctor en biomedicina i neurofarmacologia, o ves a saber què coi hi posarà.

Quan arriba aquest moment, t'asseus com un autèntic boig davant l’ordinador cercant totes i cadascuna de les pàgines web que existeixen dedicades a trobar ofertes laborals, públiques o privades, de possibles candidatures post-doctorals a qualsevol racó del planeta. Bé, a qualsevol racó no. A Espanya no n’hi ha d’això.

Veus centenars d’ofertes. Moltes, moltíssimes, als Estats Units. Moltes, moltíssimes, a Alemanya, Regne Unit, i d’altres països punters europeus. He trobat un parell d’ofertes interessants a Suïssa. I d’altres molt atractives a Noruega. Alguna d’elles en laboratoris de Premis Nobel. Tot i així, pots aventurar-te a trobar alguna cosa decent en el món científic privat català –i dic català a consciència, ja que n'és el màxim exponent-. Potser algun amic et facilitarà una candidatura, que amb el temps veuràs passar de llarg, perquè el sistema de finançament espanyol depèn única i exclusivament d’un sistema de beques que és una autèntica bogeria, i que atempta constantment contra la dignitat humana.

I heus aquí el moment en el què decideixes fer el pas de marxar fora. I heus aquí el moment en que penses, amb suor freda, si realment ets vàlid i capaç de fer les coses què demanen en les ofertes estrangeres. No em considero un mal científic. N’he vist de molt pitjors. Tampoc em considero un geni. Estic rodejat de gent que cada dia m’ensenya coses acollonants. Considero que tinc un bagatge científic prou ampli com per arriscar-se a enviar el currículum a algun laboratori d’aquells llunyans. Que la sort em porti lluny, i que els meus coneixements m'hi ajudin.

Parlem de coneixements. Fa 14 anys que faig ciència, d’una manera o una altra. Són 14 anys de coneixements en diferents àmbits científics, que m’han proporcionat molts beneficis i poques pèrdues. Són uns coneixements que, principalment, heu pagat entre tots. Us ho agraeixo, però me’ls emporto a un altre indret. Un indret llunyà, possiblement fred, sense l’escalfor dels meus, però serà un indret amb instal·lacions espectaculars, tècniques de laboratori que mai hagués imaginat, recursos gairebé il·limitats, capacitat de créixer professional i personalment, i no ens enganyem, amb un sou que no serà humiliant, decadent, insultant i corresponent als 14 anys que porteu formant-me.

Una abraçada i molta, molta, sort.

@kungfujete