Autodestrucció

Autodestruïm-nos

M’he deixat el tupper a casa, i haig de fer una mudança en un àtic mentre l’ascensor està en obres. La mudança, a més, no és per voluntat pròpia.

No vull, però haig de. L’eterna lluita occidental. Hem assumit que la realització personal és aconseguir una sèrie de coses, el més aviat possible. Allò de Tyler Durden: “tenim feines que no ens agraden per comprar merda que no necessitem”. Fer coses que no volem fer. Però això ens porta a la realització personal, fins i tot realització de grup, de camada. L’èxit com a societat. Té un mèrit extraordinari fer allò que no vols fer de forma continuada. És pura realització personal que el teu entorn felicitarà amb una palmadeta a l’esquena, i que quan et giris, comentaran amb enveja, o amb recança perquè la decadència sempre es pot millorar. Està molt ben explicat en el monòleg inicial de Trainspotting.

Un cercle viciós i vital que no té inici ni final. El famós tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. És igual l’ordre. Anar a la universitat, trobar una bona feina, comprar –o llogar– un bon pis, amb terrassa o jardí a ser possible, fer unes bones vacances i tenir un bon cotxe. Tenir fills, un de cada. Buscar-los una bona escola perquè vagin a la universitat i que trobin una bona feina per a que puguin comprar –o llogar– un bon pis, amb terrassa o jardí a ser possible, que puguin fer unes bones vacances i que tinguin un bon cotxe on et vinguin a visitar a una bona residència d’avis. Realització personal, èxit social. El cercle de la vida. D’una bona vida.

Però, què passa si alguna d’aquestes premisses falla? Has fracassat i et compadeixen. Si no vas poder entrar a la universitat, “no passa res, tu vals per a fer una altra cosa”. Si no aconsegueixes una feina estandarditzada, “ànims, t’ho mereixes i segur que ho acabaràs trobant”. I així amb tot el cercle. Tot i que he format part d’aquesta història, actualment estic molt lluny d’aquestes premisses.

Som irrellevants. Ser un romàntic nihilista m’ha fet veure que la palmadeta a l’esquena per congratular la falsa realització personal no és més que la resignació de promoure el valor de l’absència de valors. Fent això, accentuem la submissió a la decadència per imposició social, familiar i personal.

Podeu pensar, potser amb raó, que aquesta és una visió massa catastrofista i pessimista de l’entorn. Que això és autodestructiu. Quin sentit té la vida si no li donem importància a aquestes coses?, em direu. Jo us puc respondre dues coses.

Cap. La vida no té cap sentit. Seria una resposta. Acabarem morint i ni això té importància. No som res més que una efemèride absurda en aquest Univers. Ens passem una vida desvaloritzant qualsevol valor, i morirem sense valor, essent absolutament res.

Però no us deixeu portar per la eufòria. Segurament us hagués agradat que us respongués això per dir-me que estic equivocat i que la vida és meravellosa. Curta, però meravellosa i l’hem d’aprofitar.

Probablement us contestaré que, efectivament, som res. Insignificança existencial. Però us diré també que s’ha de destruir aquesta dinàmica. A nivell individual, però també a nivell familiar, social i evolutiu. Destruir aquest sistema de valors per assolir algun valor. Desvaloritzar els absurds valors impostats des de segles enrere. Impedir l’accentuació de la decadència existencial que se’ns ha fet carregar sobre les espatlles. S’ha aconseguit que aquesta càrrega d’anti-valors sigui quelcom voluntari, assumit i celebrat. I no som capaços d’entendre-ho i destruir-ho. Destruïm aquest sistema de majories. Entenguem que quan ens diuen que tenim dret a ser feliços ens estan mentint. No és més que una imposició de valors sense valor. Coses que ens obliguen, i ens obliguem, a fer per demostrar que som feliços.  

A la pregunta de quin sentit té la vida, us diria que l’autodestrucció. 

Autodestruir-se, en qualsevol sistema biològic, implica evolució.

Autodestruïm-nos. Evolucionem.  

Jo ja he començat.

@kungfujete