Els introvertits

"La dopamina, com la sal, no va bé a tothom"

Feia ja uns dies que volia parlar d'això i no trobava la ocasió. La nit de dijous a divendres em va passar una cosa que em va donar una empenta. 

Em passa des de petit, però jo mai li he donat importància. Mai m'hi he capficat gaire, i el problema ha estat precisament aquest: que jo mai havia pensat que potser era important pels que m'envoltaven. 

Mai m'han agradat els pallassos. No em fan por com a molta gent, simplement no em fan gràcia. Els meus pares em portaven a coses semblants a la Festa dels Súpers o a la fira de no sé on, on hi havia pallassos, paios fent malabars, ties amb la cara pintada cantant cançons. A mi m'asseien allà davant. Tots els nens reien. Però jo, res. Allà, preguntant-me què hi fèiem, i preguntant-me per què els meus pares volien venir a aquest lloc.

A mi m'agradava mirar aquell llibre de cetacis al terra de casa, arrepenjat contra les cames del pare mentre seia al sofà. M'agradava estar-me allà hores amb els meus jocs d'estratègia. M'avorria més quan venia algú a jugar a casa.

I aquí està el punt d'avui: La societat està feta per a nens extravertits (per si ho esteu pensant, en català no existeix "extrovertit"). Als campaments d'estiu tot són activitats per jugar en grup, i ser quant més esbojarrat i estrident millor. No hi ha activitats d'introspecció personal. Tot està enfocat perquè quan creixis, si et veuen sol pel carrer al sortir de l'escola se'n riguin de tu perquè no tens amics. Anar al cinema sol està mal vist, i a mi m'han dit de tot per fer-ho. No comunicar-te amb la resta de companys és d'idiota, borde i antipàtic, diuen. Ara les aules són en grups de nens on tots es miren els uns als altres per fer activitats. I els alumnes que preferim anar al nostre aire o dinar sols, automàticament són vistos com a estranys, o com a un problema. I entenc el mecanisme de sociabilitat, però això és diferent.

I per aquí no passo. Les bases neurològiques d'una persona com jo i una persona extravertida són completament diferents. I s'ha d'entendre, i sobre tot respectar. Jo sóc més sensible a la dopamina. Si en tinc gaire, m'atabalo. No la processo tan bé. Els extravertits no és que la processeu bé, sinó que a més intentareu cridar, ballar, saltar, i fer-ho amb més gent per tal de, a sobre, generar noradrenalina, perquè així acabareu tenint encara més dopamina. 

I no em sembla pas malament, però jo així no puc. Darwin, Steve Wozniak, o el Dr. Seuss, creador de El Grinch. Tots ells eren introvertits. Però com deia, això no és excusa per a la sociabilitat, jo em socialitzo. I fins i tot Wozniak va socialitzar amb un paio tan peculiar com Steve Jobs per crear Apple. Crec que fóra bo que s'intentés potenciar la situació de cadascú. Jo, com tants altres nens, sóc més creatiu, més efectiu, més productiu i més positiu per l'entorn si ho faig des de la introspecció. Les meves millors idees apareixen quan estic sol. Vosaltres, al revés. Doncs potenciem-ho. 

I això pot arribar a ser un problema. Dijous ho vaig entendre. Com que tota la vida hem estat enfocats així, jo ja no tinc la sensació, ni la necessitat, d'explicar els meus problemes a ningú. Ni em surt, ni en tinc ganes. És un error? Segurament sí, dijous va ser evident. Però és l'error on em sento còmode. Quan tens gent a qui estimes amb bogeria, d'una manera o d'altra -enteneu bogeria com vulgueu- i els deceps, te n'adones que un cop més el sistema introversió-extraversió ha fracassat. Perquè no s'entén. El primer que passa quan decebo algú per aquest motiu és que encara em sento més fora del sistema. 

Que algú pensi que li "amago coses" és el que més em dol. Però la dopamina, com la sal, no va bé a tothom. 

Sento molt si no m'agrada sortir a dinar amb altres nens. 

@kungfujete

L'ós polar de l'Ørjan

Per fi arribem al refugi després de quatre hores d’esquí. En silenci, només amb el so de les pells de foca arrossegant-se per la neu a cada pas. Fa molt de fred, i estem coberts d’una capa blanca per tot el cos. Està nevant molt fort des de fa gairebé tres hores. Són les dues del migdia, però és negra nit. En aquestes latituds, cap a finals de novembre, les hores de Sol ja són gairebé testimonials, i durant tot el mes de desembre no veuran ni una hora de llum. A mig matí, hem tingut un parell d’hores de claror, una llum tènue, tímida. A l’estiu serà ben bé al revés. És difícil adaptar-se a això. L’òrbita el·líptica de la Terra fa que, per aquestes dates, el Sol es presenti en la seva posició més austral respecte l’equador terrestre. Un cop al refugi encenem la llar de foc, deixem les robes xopes a assecar, i ens preparem un te d’aquells dolents de muntanya per entrar en calor. Demà si tot va bé enfilarem cap un dels cims del Lyngen.

Ha estat tota la nit nevant. Sortim als voltants del refugi a gaudir dels colors que ens deixa el cel del nord, però el fred aquí és demolidor i el temporal de neu no ajuda. No podrem fer cim, ni tan sols un passeig. Ens quedarem dins el refugi gaudint d’un bon llibre, una llar de foc, l’escalfor d’una bona conversa. Res no escapa al blanc immaculat de la neu. No es veuen les branques dels arbres, ni les pedres del camí. Tot és sota un mantell blanc. "Però, per què blanc?", em pregunta l’Ørjan? Perquè hi puguis escriure #coses a sobre, li dic rient.

Òbviament no és per això. L’Ørjan és noi d’uns catorze anys que ens hem trobat en el darrer poble abans de començar el camí. Anava sol i ens ha demanat si ens podia acompanyar, per fer la llarga nit més entretinguda. Ens ha explicat centenars de coses, xerra molt. I tota l’estona pregunta si no sap quelcom.

Abans m’estava explicant que havíem d’anar amb compte de no topar amb cap ós polar. Per aquestes dates, potser en veiem. He aprofitat per explicar-li això del color blanc.

- Saps què, Ørjan? T’has de fixar bé. Els óssos polars no tenen el pèl blanc. Tenen la pell negra, i el pèl, transparent. Sí, com ho sents. Al tenir el pèl transparent la radiació de la llum que reben és total, i això els hi permet absorbir més calor. Nosaltres, però, ho veiem blanc perquè entremig de tot aquest pèl translúcid hi ha milions de bombolles d'aire, que faran que la llum es dispersi. Com que els espais entre els flocs de neu són tan petits, els colors no són visibles als nostres ulls com en situacions normals, i el què veiem és la llum barrejada en aquest color blanc.

Vàrem estar una bona estona en silenci, només amb el brogit de la fusta cremant a la llar de foc. Al cap d'una estona l'Ørjan es va aixecar a mirar per la finestra. Encara nevava. Es va girar cap a mi i em va dir:

- Clar, la neu és blanca pel mateix. Els flocs de neu tenen aquella forma d'estrella, entremig s'hi formen bombolles d'aire i aquest dispersa la llum, i el nostre ull ho veu blanc. És per això, oi?

El vaig mirar amb un somriure còmplice i va seguir mirant per la finestra, buscant el seu ós polar de pèl translúcid.

@kungfujete

Els inicis

 Els cotxes i el te de l'àvia

Les #coses de l'Ojete són coses quotidianes que mai heu entès perquè mai us heu parat a entendre. Coses que els vostres fills us preguntaran algun dia. Aquelles coses que quan porteu quatre cerveses de més, miraculosament, no sabem per què, apareixen a la conversa d’un bar. I es debaten fins l’absurd. Fins que comenceu a parlar de pits i culs, o fins que el cambrer us fot fora per abús de demacració. Us parlaré de coses que seran pura porqueria i coses que us enamoraran. Enamoreu-vos de les coses, no de qui les explica. Al cap i a la fi, jo sóc lleig.

A part de lleig, sóc biotecnòleg, però no hi treballo. Jo faig de neurofarmacòleg. Vaig acabar això de la biotecnologia, però no vaig entendre res de res i vaig decidir que m'interessava més una cosa que vaig veure un cop a la tele: les neurociències. I en vaig fer un màster. I després en vaig treballar gratis a un lloc, d’allò que en diuen becari, i com que em va seguir agradant, tot i l'esclavatge, vaig decidir endinsar-me en la bogeria d'un doctorat. No ho feu mai, és un despropòsit meravellós. Crec que em correspon quelcom similar a un doctorat en Biomedicina, especialitzat en Neurofarmacologia. No sé, que faig neurocoses. Avui us parlaré de com vaig començar en això, i poc més. No abusem.

La meva àvia té 94 anys, té Alzheimer i ja gairebé no és autònoma. No recorda qui sóc, no recorda què em va criar de ben petit. Jo crec que sí que ho recorda, però m'enganya.

No sap dir de quin color són les coses i mentrestant diria que ens vigila perquè no en fem cap de grossa. En part, potser sense saber-ho, vaig començar en això de la ciència gràcies a ella.

La meva mare treballava ben d'hora, ben d'hora, i em deixava pels matins a casa els avis per tal què em portessin a la guarderia. L'àvia prenia un té i jo un suc. Fèiem temps a la finestra de la cuina mirant el carrer. Allà, entre els dos, seleccionàvem els cotxes per color i per mida i els classificàvem per a cadascun dels dos sentits de la marxa. Era de bojos, no eren ni les set del matí, no tenia ni quatre anys i allà em teníeu fent una estadística no paramètrica, o què sé jo.

Sovint el volum de cotxes a aquelles hores era tan desmesurat que la meva àvia oblidava el te sobre el marbre de la cuina. Quan això passava s'enfadava. Deia que ja no tenia sentit. Jo ficava cara d'idiota i em bevia el meu suc tranquil·lament.

Em va explicar que el te té una substància que et fa despertar pels matins. Però que no et pots despistar, perquè si t'oblides les fulles del te allà dins, passa de despertar-te a adormir-te. Més endavant vaig saber que allò què deia era la teïna. O la cafeïna, què és el mateix. La cafeïna i la teïna és la mateixa cosa, però la que té el te s'allibera més a poc a poc i per això tenim la sensació que un te no ens activa com ho fa un cafè. La meva àvia s'enfadava quan oblidava el te sobre el marbre, i amb raó, perquè passada una estona s'alliberen unes substàncies, els tanins i les catequines, que acaben per bloquejar la cafeïna, i llavors el te deixa d'espavilar-te pel matí, per convertir-se en una cosa amarga, fastigosa, sedativa i freda, sobre tot freda si l'has oblidat sobre el marbre de la cuina a les set del matí.

Ara, mentre escric això, sóc a 3.030 metres d'alçada. Al refugi Brittania Hütte, al bell mig del massís del Mischabel, al cantó suïs del Valais. M'havia fet un te mentre m'entretenia escrivint això, però l'he oblidat aquí sobre la taula. A més, el te, en alçada, té un sabor dolent. L'aigua bull a una temperatura inferior als 100ºC a mida que guanyes alçada, i sovint és una temperatura insuficient per tal que les fulles del te extreguin totes les substàncies que li donen propietat. Això no ho vaig aprendre amb la meva àvia. Això ho vaig llegir a algun lloc, emprenyat i fart que el te fos dolent sempre que sortia a passejar per aquí dalt. Però ja és una altra història.

Vaig aprendre molt amb la meva àvia. Vaig aprendre a no desatendre mai un te recent fet, tot i que a vegades, ho oblido. 

Respecteu i estimeu els vostres avis. Ells us faran grans. 

@kungfujete