Els introvertits

"La dopamina, com la sal, no va bé a tothom"

Feia ja uns dies que volia parlar d'això i no trobava la ocasió. La nit de dijous a divendres em va passar una cosa que em va donar una empenta. 

Em passa des de petit, però jo mai li he donat importància. Mai m'hi he capficat gaire, i el problema ha estat precisament aquest: que jo mai havia pensat que potser era important pels que m'envoltaven. 

Mai m'han agradat els pallassos. No em fan por com a molta gent, simplement no em fan gràcia. Els meus pares em portaven a coses semblants a la Festa dels Súpers o a la fira de no sé on, on hi havia pallassos, paios fent malabars, ties amb la cara pintada cantant cançons. A mi m'asseien allà davant. Tots els nens reien. Però jo, res. Allà, preguntant-me què hi fèiem, i preguntant-me per què els meus pares volien venir a aquest lloc.

A mi m'agradava mirar aquell llibre de cetacis al terra de casa, arrepenjat contra les cames del pare mentre seia al sofà. M'agradava estar-me allà hores amb els meus jocs d'estratègia. M'avorria més quan venia algú a jugar a casa.

I aquí està el punt d'avui: La societat està feta per a nens extravertits (per si ho esteu pensant, en català no existeix "extrovertit"). Als campaments d'estiu tot són activitats per jugar en grup, i ser quant més esbojarrat i estrident millor. No hi ha activitats d'introspecció personal. Tot està enfocat perquè quan creixis, si et veuen sol pel carrer al sortir de l'escola se'n riguin de tu perquè no tens amics. Anar al cinema sol està mal vist, i a mi m'han dit de tot per fer-ho. No comunicar-te amb la resta de companys és d'idiota, borde i antipàtic, diuen. Ara les aules són en grups de nens on tots es miren els uns als altres per fer activitats. I els alumnes que preferim anar al nostre aire o dinar sols, automàticament són vistos com a estranys, o com a un problema. I entenc el mecanisme de sociabilitat, però això és diferent.

I per aquí no passo. Les bases neurològiques d'una persona com jo i una persona extravertida són completament diferents. I s'ha d'entendre, i sobre tot respectar. Jo sóc més sensible a la dopamina. Si en tinc gaire, m'atabalo. No la processo tan bé. Els extravertits no és que la processeu bé, sinó que a més intentareu cridar, ballar, saltar, i fer-ho amb més gent per tal de, a sobre, generar noradrenalina, perquè així acabareu tenint encara més dopamina. 

I no em sembla pas malament, però jo així no puc. Darwin, Steve Wozniak, o el Dr. Seuss, creador de El Grinch. Tots ells eren introvertits. Però com deia, això no és excusa per a la sociabilitat, jo em socialitzo. I fins i tot Wozniak va socialitzar amb un paio tan peculiar com Steve Jobs per crear Apple. Crec que fóra bo que s'intentés potenciar la situació de cadascú. Jo, com tants altres nens, sóc més creatiu, més efectiu, més productiu i més positiu per l'entorn si ho faig des de la introspecció. Les meves millors idees apareixen quan estic sol. Vosaltres, al revés. Doncs potenciem-ho. 

I això pot arribar a ser un problema. Dijous ho vaig entendre. Com que tota la vida hem estat enfocats així, jo ja no tinc la sensació, ni la necessitat, d'explicar els meus problemes a ningú. Ni em surt, ni en tinc ganes. És un error? Segurament sí, dijous va ser evident. Però és l'error on em sento còmode. Quan tens gent a qui estimes amb bogeria, d'una manera o d'altra -enteneu bogeria com vulgueu- i els deceps, te n'adones que un cop més el sistema introversió-extraversió ha fracassat. Perquè no s'entén. El primer que passa quan decebo algú per aquest motiu és que encara em sento més fora del sistema. 

Que algú pensi que li "amago coses" és el que més em dol. Però la dopamina, com la sal, no va bé a tothom. 

Sento molt si no m'agrada sortir a dinar amb altres nens. 

@kungfujete