L'ós polar de l'Ørjan

Per fi arribem al refugi després de quatre hores d’esquí. En silenci, només amb el so de les pells de foca arrossegant-se per la neu a cada pas. Fa molt de fred, i estem coberts d’una capa blanca per tot el cos. Està nevant molt fort des de fa gairebé tres hores. Són les dues del migdia, però és negra nit. En aquestes latituds, cap a finals de novembre, les hores de Sol ja són gairebé testimonials, i durant tot el mes de desembre no veuran ni una hora de llum. A mig matí, hem tingut un parell d’hores de claror, una llum tènue, tímida. A l’estiu serà ben bé al revés. És difícil adaptar-se a això. L’òrbita el·líptica de la Terra fa que, per aquestes dates, el Sol es presenti en la seva posició més austral respecte l’equador terrestre. Un cop al refugi encenem la llar de foc, deixem les robes xopes a assecar, i ens preparem un te d’aquells dolents de muntanya per entrar en calor. Demà si tot va bé enfilarem cap un dels cims del Lyngen.

Ha estat tota la nit nevant. Sortim als voltants del refugi a gaudir dels colors que ens deixa el cel del nord, però el fred aquí és demolidor i el temporal de neu no ajuda. No podrem fer cim, ni tan sols un passeig. Ens quedarem dins el refugi gaudint d’un bon llibre, una llar de foc, l’escalfor d’una bona conversa. Res no escapa al blanc immaculat de la neu. No es veuen les branques dels arbres, ni les pedres del camí. Tot és sota un mantell blanc. "Però, per què blanc?", em pregunta l’Ørjan? Perquè hi puguis escriure #coses a sobre, li dic rient.

Òbviament no és per això. L’Ørjan és noi d’uns catorze anys que ens hem trobat en el darrer poble abans de començar el camí. Anava sol i ens ha demanat si ens podia acompanyar, per fer la llarga nit més entretinguda. Ens ha explicat centenars de coses, xerra molt. I tota l’estona pregunta si no sap quelcom.

Abans m’estava explicant que havíem d’anar amb compte de no topar amb cap ós polar. Per aquestes dates, potser en veiem. He aprofitat per explicar-li això del color blanc.

- Saps què, Ørjan? T’has de fixar bé. Els óssos polars no tenen el pèl blanc. Tenen la pell negra, i el pèl, transparent. Sí, com ho sents. Al tenir el pèl transparent la radiació de la llum que reben és total, i això els hi permet absorbir més calor. Nosaltres, però, ho veiem blanc perquè entremig de tot aquest pèl translúcid hi ha milions de bombolles d'aire, que faran que la llum es dispersi. Com que els espais entre els flocs de neu són tan petits, els colors no són visibles als nostres ulls com en situacions normals, i el què veiem és la llum barrejada en aquest color blanc.

Vàrem estar una bona estona en silenci, només amb el brogit de la fusta cremant a la llar de foc. Al cap d'una estona l'Ørjan es va aixecar a mirar per la finestra. Encara nevava. Es va girar cap a mi i em va dir:

- Clar, la neu és blanca pel mateix. Els flocs de neu tenen aquella forma d'estrella, entremig s'hi formen bombolles d'aire i aquest dispersa la llum, i el nostre ull ho veu blanc. És per això, oi?

El vaig mirar amb un somriure còmplice i va seguir mirant per la finestra, buscant el seu ós polar de pèl translúcid.

@kungfujete